malalties de la tiroide

MALALTIES DE LA TIROIDE

La tiroide és una glàndula que controla certes funcions importants del cos. Les malalties de la glàndula tiroide poden afectar a quasi tots els òrgans del cos i ser perjudicial per a la salut.

La tiroide és una glàndula endocrina . Però que vol dir glàndula endocrina ? Les glàndules són agrupacions cel·lulars que segreguen substàncies. Aquestes substàncies  que segreguen, poden abocar-se al exterior ( glàndula exocrina ), o bé, es poden abocar directament a la sang ( glàndula endocrina ).  La glàndula mamària produeix llet i és una glàndula exocrina, també ho són les glàndules salivals, lacrimals i sudorípares. Totes elles segreguen substàncies a l’exterior.

En canvi, les glàndules suprarenals, el pàncrees en part, la hipòfisi, la tiroide, són glàndules endocrines, on la seva secreció, les hormones, passen directament a la sang.

La glàndula tiroide es troba a la base del coll davant la tràquea per sota del cartílag cricoide ( “ la nou d’Adam “ ), te dos lòbuls units per un istme i té forma de papallona.

glàndula tiroide 1

                                                                             

La glàndula tiroide elabora, emmagatzema i allibera dos hormones : T4 ( tiroxina ) i T3 ( Triiodotironina ). Les hormones tiroïdals controlen el ritme amb el que funciona cada part del cos. Això s’anomena metabolisme. Quan la glàndula tiroide funciona com cal, el seu metabolisme es manté a un ritme constant, és a dir, ni massa ràpid ni massa lent.

La glàndula tiroide es controlada per la glàndula pituïtària ( glàndula ubicada en el cervell ). Aquesta elabora la hormona estimulant de la tiroide ( TSH ). La TSH indica a la tiroide que elabori més hormona si fos necessari.

La glàndula tiroide elabora uns compostos hormonals que tenen una característica única en el organisme i és que en la seva composició entra el iode. Això és un fet molt important ,perquè si el organisme no disposa de iode la tiroide no pot produir hormones.

Una de les maneres d’assegurar-se la correcta disposició de iode en el nostre organisme és utilitzar en casa sal iodada que es troba en tots els mercats i en tots els països i no te cap contraindicació rellevant.

Si no hi ha suficient hormona tiroide en la sang, es redueix el ritme del metabolisme del cos. Aquesta malaltia s’anomena Hipotiroïdisme ( tiroide amb activitat deficient ).

Si hi ha massa hormona tiroide a la sang, s’accelera el ritme del metabolisme. Aquesta malaltia s’anomena Hipertiroïdisme ( tiroide amb activitat excessiva ).

Alguns trastorns fan que la tiroide alliberi una quantitat deficient o excessiva d’hormona. Les dones amb major tendència són aquelles que han tingut o tenen alguna malaltia autoimmunitària com , per exemple, la diabetis.

HIPOTIROIDISME

El Hipotiroïdisme és una afecció en la qual la glàndula tiroide té un funcionament anòmal i produeix molt poca quantitat d’hormona tiroïdal. Quan les hormones tiroïdals disminueixen, la secreció de tirotropina o TSH ( que regula la secreció d’hormona ) augmenta, en un intent d’aconseguir que la tiroide treballi al màxim per a recuperar el nivell d’hormones tiroïdals, situació que no s’aconsegueix.

En conseqüència l’hipotiroïdisme es caracteritza per una disminució global de la activitat orgànica que afecta a funcions metabòliques, neuronals, cardiocirculatòries, digestives, etc...

Tipus d’Hipotiroïdisme

Existeixen diversos tipus d’hipotiroïdisme : el primari, el secundari i el terciari, aquestes són les seves característiques principals :

Hipotiroïdisme primari :

És el més freqüent. La glàndula està afectada i no funciona correctament. Pot aparèixer també Goll. S’anomena Goll a la inflamació de la glàndula tiroide. En cas de Goll hi ha tres possibilitats :

·         Que la funció de la glàndula tiroide sigui normal

·         Que la funció de la glàndula tiroide estigui augmentada, i en aquest cas es tractaria d’hipertiroïdisme.

·         Que la funció de la glàndula tiroide estigui disminuïda, el que es coneix com hipotiroïdisme. Els casos de hipotiroïdisme amb goll són més freqüents en zones on  hi ha dèficit de Iode. Presenta una relació directa amb la dieta.

GOLL 1

Hipotiroïdisme secundari :

La glàndula tiroide està en perfecte estat, no obstant això,  la hipòfisi no segrega la TSH ( hormona estimulant de la tiroide ), i és degut a això que la glàndula tiroide no produeix les hormones tiroïdals. Mai apareix Goll.

Hipotiroïdisme terciari :

És l’hipotàlem el que es veu afectat. No produeix l’hormona d’alliberament de tirotropina, fent que tot el conjunt es vegi afectat, doncs sense aquesta hormona, la hipòfisi no pot secretar la TSH, i a la vegada, la glàndula tiroide tampoc és capaç de segregar les hormones tiroïdals.

Causes del Hipotiroïdisme

Aquesta malaltia pot originar-se per diferents motius. Aquestes són les causes i tipus més comuns de hipotiroïdisme.

Tiroïditis de Hashimoto o autoimmunitària

La causa més comuna d’hipotiroïdisme és la denominada tiroïditis de Hashimoto, que dona lloc a una destrucció progressiva de la tiroide ( és com si l’organisme no reconegui la tiroide com a pròpia, motiu pel qual procedeix a la seva destrucció per medi d’anticossos que produeix el sistema immunitari. Aquesta afecció és molt comuna en dones a partir dels quaranta anys, tot i que pot donar-se als homes i en altres edats.

Tiroïditis postpart

Sol ser asimptomàtica, per tant la majoria de les vegades no es diagnostica. La dona afectada patirà hipertiroïdisme i ,posteriorment, hipotiroïdisme. En el 80% dels casos les pacients recuperen el funcionament normal de la glàndula tiroide al cap d’un any aproximadament.

Defectes congènits

Hipotiroïdisme congènit : el recent nascut presenta hipotiroïdisme

Hipotiroïdisme adquirit en el període neonatal : Quan el hipotiroïdisme es desenvolupa poc després del naixement.

Altres causes d’Hipotiroïdismes

·         Teràpies de radiació en el coll degut a un tractament contra el càncer

·         Extirpació quirúrgica de part o de tota la glàndula tiroide

·         Tiroïditis granulomatosa subaguda : apareix després d’una infecció vírica. Comença com una inflamació de gola, que consisteix en un dolor en el coll que cada cop es torna més dolorós, i es presenta normalment amb febre lleugera.

·         Medicaments antitiroïdals : La presa de medicaments antitiroïdals ( com el carbimazol, metimazol o propiltiouracilo ) poden paralitzar la síntesi d’hormones tiroïdals i/o generar anticossos, provocant en últim terme hipotiroïdisme.

·         Tractament amb liti que es fa servir en problemes de Psicosi maniacodepressiva. Bloqueja l’alliberació d’hormones tiroïdals

·         Carència crònica de iode en la dieta ( sobretot en països en vies de desenvolupament )

Factors de risc del Hipotiroïdisme

Hi ha una sèrie de col·lectius que són més propensos a patir aquesta malaltia :

·         Dones majors de 50 anys

·         Dones en període de post-part

·         Persones sotmeses a una intervenció quirúrgica de la tiroide o aquelles que segueixen teràpies amb iode radioactiu

·         Recent nascuts de mares amb hipertiroïdisme

·         Persones amb anticossos antitiroïdals

Símptomes del Hipotiroïdisme

La instauració és normalment lenta i progressiva. Els símptomes del hipotiroïdisme es relacionen amb una disminució de l’activitat funcional de tots els sistemes del organisme ; són sotils i graduals, i poden ser confosos amb una depressió.

Els més clàssics són :

·         Les expressions facials són tosques, la veu es ronca i la dicció ( forma d’utilitzar les paraules per formar oracions )és lenta.

·         Les parpelles estan caigudes, els ulls i la cara ofereixen un aspecte inflat i abultat.

·         Moltes persones augmenten de pes i tenen restrenyiment

·         Algunes persones són incapaces de tolerar el fred.

·         El cabell es torna fràgil, aspre i sec, i la pell canvia a àspera, engruixida, seca i escamosa. I també les ungles es veuen afectades i són trencadisses i dèbils.

·         En molts casos es desenvolupa la síndrome del túnel carpià. Que provoca formigueig o dolor de mans.

·         El pols es torna més lent, els palmells de les mans i les plantes dels peus apareixen una mica ataronjats (carotenemia )

·         Algunes persones, sobretot la gent gran, es tornen oblidadisses, i semblen confuses o dements.

Si no es tracta pot arribar a un cas extrem produint un coma mixedematos.  És poc  freqüent i té lloc quan el nivell de la hormona T4 és extremadament baix. Es caracteritza per :

·         Temperatura per sota de lo normal

·         Disminució de la respiració

·         Pressió arterial baixa

·         Glucèmia baixa

·         Falta de reacció o resposta

En cas que el hipotiroïdisme el pateixi un recent nascut, els signes més característics són :

·         Cara d’aparença inflada

·         Mirada trista

·         Llengua llarga que sobresurt de la boca

Quan es tracta d’una pacient embarassada existeixen uns símptomes que distingeixen el hipotiroïdisme de les complicacions normals :

·         Problemes oculars

·         Tremolor de mans

·         Hipertensió arterial

·         Goll

·         Debilitat muscular

·         Defecació més freqüent

·         Separació de les ungles del llit unguial

Diagnòstic del hipotiroïdisme

És important establir un diagnòstic precoç per poder restablir lo abans possible els nivells normals de les hormones i que no es produeixi cap dany. La manera de diagnosticar el hipotiroïdisme es realitzant una sèrie de proves, incloent un examen físic, radiografia del coll i anàlisi de :

·         Hormona estimulant de la tiroide en sèrum ( TSH ). El seu nivell elevat indica que se està segregant  en major quantitat per contrarestar  la disminució de la funció de la tiroide.

·         T4

·         Anticossos antitiroïdals

Els nivells de les hormones van a variar segons la causa de la malaltia. En persones amb hipotiroidisme primari es troben nivells baixos de T4 ( el nivell de T3 generalment es manté dintre de la normalitat ). Els hipotiroïdismes secundaris presenten nivells baixos, tant de T4 com de TSH.

Si els nivells de TSH són alts i els de T4 són normals es denomina hipotiroidisme subclínic. La disminució de la funció tiroïdal es veu compensada per un augment  dels nivells de TSH que estimulen la tiroide

Quan el resultat dels nivells d’hormones són anòmals, inclús quan la glàndula funciona correctament, s’anomena síndrome del malalt eutiroideo. Generalment té lloc en pacients amb alguna malaltia greu que no afecta a la tiroide.

Tractament del hipotiroïdisme

Aquest problema requereix teràpia de per vida. El tractament del hipotiroïdisme consisteix en la reposició de la hormona tiroide T4. La teràpia sols substitueix la T4 i no la T3, doncs en condicions normals la majoria de la T3 present  en l’organisme procedeix de la modificació de la T4.

El medicament que s’utilitza en major freqüència és la levotiroxina. Es prescriu la menor dosi possible que restableixi els nivells normals d’aquesta hormona.

Hi ha que seguir una sèrie de pautes a l’hora d’abordar el tractament del hipotiroïdisme amb aquest medicament.

·         No es té que abandonar el tractament sense consultar amb el metge, tot i que els símptomes millorin.

·         Si es canvia de marca s’ha d’informar al metge.

·         Alguns canvis en l’alimentació poden afectar a l’absorció del medicament, sobre tot si és una dieta rica en soja o en fibra.

·         És millor digerir el medicament en dejú.

·         No es té que prendre junt amb Calci, ferro, multi vitamines, antiàcids d’hidròxid d’alumini, colestipol.

Es té que informar al metge en cas de símptomes que evidenciïn l’increment de l’activitat de la tiroide :

·         Pèrdua de pes ràpida

·         Inquietud o tremolors

·         Sudoració

En cas d’hipotiroïdisme de causa autoimmune és possible que vagi associat a alteracions d’altres glàndules ( suprarenals, gònades ), de manera que serà precís tractar també aquestes alteracions.

No hi ha que oblidar en mantenir una dieta equilibrada, doncs el hipotiroïdisme provoca una tendència a augmentar el pes. Per això, es convenient seguir una dieta baixa en greixos i rica en fruites i verdures. I com no mantenir un pes en concordança amb l’alçada.

HIPERTIROÏDISME

-Què és l’hipertiroïdisme ?

Hipertiroïdisme és el nom pel que es coneix al augment del funcionament de la glàndula tiroide, que implica un augment d’hormones tiroïdals ( T4 i T3 ) en la sang, i que té com a conseqüència la acceleració de l’activitat metabòlica de l’organisme. Es tracta d’un trastorn freqüent, que afecta aproximadament al 1% de la població, sobretot a dones entre 30 i 40 anys

La funció de les hormones tiroïdals consisteix en estimular el funcionament de diferents òrgans, en especial el cervell, els muscles, el cor i els ronyons. D’aquesta manera les hormones tiroïdals faciliten la contracció muscular, el funcionament de les neurones .etc... Es podria dir que tenen un efecte natural vigoritzant.

El control natural de la quantitat d’hormones tiroïdals en sang depèn de :

·         Control cerebral : la hormona TSH ( del anglès Thyroid Stimulating Hormone, hormona estimulant de la tiroide ) secretada per la glàndula hipòfisi, situada en el cervell, és la encarregada de regular la excreció d’hormones tiroïdals, segons les necessitats.

·         Autoregulació : Les pròpies hormones tiroïdals inhibeixen l’excreció d’hormones tiroïdals. Així sempre s’assegura que els nivells no passen d’un límit.

Causes del hipertiroïdisme

·         Alteracions del control cerebral : La hormona TSH secretada per la glàndula hipòfisi en el cervell es capaç d’estimular la glàndula tiroide per a que sintetitzi més hormones tiroïdals. És possible que sorgeixi un tumor en la hipòfisi que secreti sense control TSH i provoqui un hiperfuncionament de la glàndula tiroide.

·         Malaltia de Graves : Aquesta malaltia d’origen autoimmune és la causa més comuna del hipertiroïdisme. L’afecció es produeix per una resposta anormal del sistema immunitari, que té com a conseqüència que les defenses del cos humà es tornin contra la glàndula tiroide però, en lloc de destruir-la, creen substàncies que estimulen la síntesi d’hormones tiroïdals, de la mateixa manera que la TSH de la hipòfisi. És més freqüent en dones que en homes.

·         Goll multi nodular tòxic : Quan es pren poc iode, o per raons no conegudes, la glàndula tiroide incrementa la seva mida per a suplir aquesta mancança i intenta captar tot el iode possible. Per  a créixer, les cèl·lules que formen la glàndula es multipliquen ; en ocasions el creixement es descontrola i cada cèl·lula formen nòduls que fabriquen hormones tiroïdals pel seu comte sense regulació.

·         Adenoma tòxic : Sol passar dins d’un goll multi nodular en que un nòdul descontrola encara més la seva divisió cel·lular, i pateix mutacions que facilita que comenci a sintetitzar hormones tiroïdals sense control, com si es formés una glàndula tiroide extra.

·         Tiroïditis : Una infecció vírica provoca la inflamació de la glàndula tiroide, la qual expulsa totes les reserves d’hormones tiroïdals que contenia i provoca un augment sobtat d’aquestes en la sang . Afecta a dones principalment entre els 30 i els 50 anys d’edat. Cursa amb febre i dolor en la mandíbula o el oïda.

Altres causes d’hipertiroïdisme

L’excés de iode pot provocar hipertiroïdisme, tot i que no és suficient en la dieta per què per a que això passi són necessàries grans quantitats, que normalment provenen de l’administració de medicaments o de l’ús de proves diagnòstiques que fan servir iode.

Rar, però també possible, és l’estruma ovàric, que és un tipus de càncer format per cèl·lules capaces de produir hormones tiroïdals sense control.

Símptomes del hipertiroïdisme

En general, les persones afectades per hipertiroïdisme pateixen un augment de la excitació en tots els seus òrgans i sistemes. Aquestes alteracions es produeixen  poc a poc, així que al principi poden ser relacionades al estrès i nerviosisme.

En la gent gran ,però, el hipertiroïdisme pot manifestar-se només com a fatiga, pèrdua de pes i depressió, s’anomena hipertiroïdisme apàtic i és més difícil de detectar. En altres ocasions els símptomes sorgeixen de sobte en la seva màxima intensitat, és el que es coneix com “ Tempesta tiroidal “ Els símptomes més importants són :

·         Pèrdua de pes : El metabolisme global del malalt està augmentat, de forma que consumeix més energia tot i no fer exercici. La sensació de gana, no obstant, se incrementa, i ve de gust menjar més i amb més freqüència.

·         Hiperactivitat : L’estat mental està alterat i els malalts es mostren inquiets, amb ganes de fer moltes activitats contínuament, tot i que no sigui el moment adequat. A això se li afegeix l’insomni, per tant és normal que quan la malaltia porta un temps instaurada el malalt es senti fatigat, però segueixi estant nerviós.

·         Falta de concentració : Qualsevol estímul extern ( un petit són, llums d’electrodomèstics, etc... )distreu l’atenció dels malalts d’hipertiroïdisme. Això és de vital importància en adolescents en època d’estudi.

·         Irritabilitat i canvis d’humor

·         Tremolor fi : El sistema nerviós i el muscular estan hiperestimulats, inclús en repòs. És fàcil observar un tremolor en les mans quan s’estenen els braços ( més fàcil de veure si es posa un full damunt ).

·         Goll : Es coneix així a l’augment de la glàndula tiroide que sobresurt en la part més baixa del coll, provocant a vegades problemes al tragar o respirar. No passa en tots els casos d’hipertiroïdisme, i a vegades només es palpa i no es veu. Hi ha zones on la població general té goll, principalment per falta de iode en la dieta, però també per prendre aliments que contenen substàncies que provoquen goll de per si ( com les cols, i les coliflors ), en Espanya, per exemple, això era típic en algunes comarques de Galicia.

·         Exoftalmo : Es a dir, ulls sortits o mirada de sorpresa. És degut a dos motius : primer, els músculs i greix que estan darrera l’ull s’inflamen, empenyen l’ull cap a fora, segon, els músculs que obren les parpelles estan hiperexcitades i fan que l’ull estigui sempre molt obert.

·         Debilitat muscular : La falta de relaxació muscular fa que es perdi força i augmenti la fatiga.

·         Palpitacions i taquicàrdia : El cor batega més pressa i el pols és més fort. Si el malalt té abans algun problema de cor es freqüent que ara empitjori i , en ocasions, tingui que estar ingressat per poder controlar-lo. També és habitual la aparició d’arítmies cardíaques, com la fibril·lació auricular.

·         Augment de la suor : la pell sempre està calenta i humida, la gent amb hipertiroïdisme no toleren bé la calor, inclús es queixen de calor quan la temperatura real no és alta.

·         Picor i envermelliment dels palmells de les mans

·         Cabell fràgil : El cabell es torna fi i trencadís. El 40% dels malalts continua amb una alopècia difusa durant alguns mesos després de la curació.

·         Augment del ritme intestinal : Al igual que la resta d’òrgans, el tub digestiu està sobrestimulat i el trànsit intestinal és més ràpid. Per això, la freqüència de les defecacions augmenta, a vegades amb diarrea.

·         Disminució de la menstruació o, a vegades amenorrea ( desaparició de la menstruació ).

·         Disfunció sexual ( en homes ).

·         Osteopènia : la reabsorció de l’os vell és més ràpida que la formació de l’os nou, així que els ossos són més fràgils i les fractures passen amb més facilitat.

·         Mixedema pretibial : Es tracta d’una alteració de la pell de les cames, a la altura de la canyella. Es forma una placa inflamada, rosa o violàcia, d’aspecte de pell de taronja.

En general s’aconsella a la població en general que vagi al metge si :

·         Apareixen canvis en el seu estat emocional, com excitació o depressió. Es mareja

·         Nota palpitacions, es a dir, el cor batega ràpidament i de forma irregular.

Diagnòstic del hipertiroïdisme

Sens dubte la prova diagnòstica més important és l’anàlisi clínica de sang. Els nivells d’hormones tiroïdals T4 i T3 estaran més elevats del normal en tots els casos d’hipertiroïdisme.

Per a identificar la causa d’hipertiroïdisme es tenen que realitzar altres proves que permetin descartar les possibles opcions. Amb l’anàlisi sanguini es poden esbrinar els nivells de TSH, que estarà elevada si la causa del hipertiroïdisme és un tumor en la hipòfisi, però en la resta dels casos la TSH estarà disminuïda. També es pot detectar la molècula TSI, que estimula a la glàndula tiroide en la malaltia de Graves.

En el cas del goll multinodular o del adenoma tòxic es té que realitzar una gammagrafia. Aquesta prova consisteix en injectar en la sang una substància que contingui iode radioactiu, que senyalitzi les àrees de captació de la tiroide. Lo normal és que tota la glàndula capti iode per a igual. En el cas del goll multinodular s’observaran zones de la tiroide que no capten iode i nòduls que capten en excés ; i en el cas d’adenoma tòxic es veurà únic nòdul gran que capta molt iode radioactiu. L’examen no és dolorós pel malalt i no suposa un alt risc, només es té que fer sota certa vigilància per si existeix una al·lèrgia no coneguda prèviament.

A més, si es sospita de la presència d’algun tumor en la glàndula tiroide, es poden prendre mostres amb PAAF, que consisteix en puncionar la tumoració amb una agulla molt fina que aspira la cèl·lules existents per analitzar-les posteriorment. Per poder realitzar la punció és necessari que el nòdul sigui palpable, si no és així, es poden prendre mostres amb l’ajuda d’un ecografia o fent una biòpsia mitjançant una petita cirurgia.

Per últim és molt important controlar el bon funcionament els òrgans que es veuen afectats per les altes quantitats d’hormones tiroïdals, com el cor, pel que es té que vigilar la tensió arterial diàriament, i també es té que realitzar un electrocardiograma que descarti la presència d’arítmies. Si es sospita d’arítmia del tipus fibril·lació auricular, el metge pot optar per realitzar una ecocardiografia per poder veure el moviment del cor directament.

Tractament del hipertiroïdisme

Medicaments antitiroidals : Alguns d’aquests fàrmacs són el propiltiouracil i el metimazol. No se sap molt bé com actuen exactament, però disminueixen els nivells d’hormones tiroïdals. En 6 o 8 setmanes solen assolir els nivells normals de T3 i T4. I durant tot el tractament es te que realitzar anàlisis de sang per controlar els nivells d’hormones tiroïdals no siguin menors de habitual ( hipotiroïdisme ).

Com qualsevol medicament, els antitiroïdals poden tenir efectes secundaris, entre els que destaquen picor, exantemes en la pell, febre i, el més greu, agranulocitosi. La agranulocitosi és la desaparició dels neutròfils en la sang, que són un tipus de cèl·lules defensives que ens protegeixen de les infeccions ; quan això passa és necessari retirar el fàrmac immediatament i corregir l’alteració.

Es té que consultar el metge si s’està reben tractament amb antitiroïdals i es presenten símptomes d’insuficiència tiroïdal com :

·         Depressió

·         Lentitud física i mental

·         Augment de pes

Propanolol : És un tipus de beta bloquejant, es a dir, un fàrmac capaç de bloquejar els efectes del sistema nerviós autònom. S’utilitza per alleujar els símptomes propis de la excitació a la que està sotmesa el sistema nerviós que hem comentat  nerviosisme, tremolor, suor, etc... )

Iode radioactiu : Si utilitzem dosis diferents a les que s’utilitzen per a la gammagrafia, el iode radioactiu pot destruir part de la tiroide, i així paralitzar la sobreproducció d’hormones tiroïdals. No és un tractament que es pugui utilitzar en nens o embarassades, ja que es tracta d’una substància radioactiva perjudicial pels òrgans en creixement. El principal problema que es pot ocasionar es que es destrueixi més glàndula tiroide del normal, i la producció de T3 i T4 sigui escassa ( hipotiroïdisme ).

Cirurgia : En certes ocasions és necessari extirpar la glàndula tiroide, ja sigui en part o totalment. La cirurgia està indicada especialment en els casos del goll multinodular i l’adenoma tòxic, i es procura respectar la major quantitat de glàndula tiroide sana possible. En ocasions queda menys glàndula del necessari i, com passa al utilitzar iode radioactiu, la persona es queda en un estat d’hipotiroïdisme.

Levotiroxina : No és un fàrmac per al tractament del hipertiroïdisme, tot el contrari, és un medicament que substitueix a les hormones tiroïdals ; per tant, només s’utilitza quan els tractaments anteriors provoquen un estat d’hipotiroïdisme que és necessari corregir. Tenen molts pocs efectes secundaris i són fàcils de controlar, per això és preferible corregir l’hipertiroïdisme amb seguretat, inclús provocant un hipotiroïdisme que és senzill de pal·liar.

DIETA I CONTROL DE PES CORPORAL

                                                             

    

                                               DIETA I CONTROL DE PES CORPORAL

La obesitat constitueix un dels principals problemes nutricionals dels països desenvolupats.L'excés de greix corporal s'associa a un augment del risc de patir diverses malalties, com malalties cardiovasculars, digestives, respiratòries, diabetis no insulino dependent ( tipus 2 ), artrosi i càncer, a més de ser un problema estètic i d'imatge corporal amb greus repercussions a nivell psicològic i social.

El perdre pes és tant desitjable com convenient en les persones amb sobrepes/obesitat, però no en el reste dels casos, ja que aquest desig podria ser interpretat com un indici de tendència a la anorèxia o al patiment de alguna alteració del comportament alimentari.

No obstant això, el percentatge d'individus que desitgen perdre pes per raons estètiques, sense una obesitat o sobrepes evidents, és molt elevat.

En l'actualitat la gran influència del cinema i la televisió han potenciat,juntament amb la publicitat i la moda, un ideal estètic de " primesa "(estar prim ) que fa que aparegui  un desig de assemblar-se a aquest model, disparant-se les ventes de productes light i proliferant les dietes d'aprimament, la major part de les quals no tenen ninguna base científica ni han demostrat la seva eficàcia.

El estar prim, habitualment a dieta, té alguns riscos per a la salut. Lo ideal és aconseguir de forma racional i mantenir, amb prosperitat, un pes adequat des d'el punt de vista sanitari i estètic

Definició de pes ideal, sobrepes i obesitat

El pes ideal es aquell que permet a una persona estar més sana, sentir-se millor i tenir la mateixa esperança i qualitat de vida. Son admissibles certes variacions de pes amb respecte al ideal. Però, quan aquest s'eleva en excés,s'entra en el sobrepes i, posteriorment, en la obesitat.

La obesitat es defineix com un excés de greix , general o localitzada, que es manifesta en un valor de pes elevat comparat amb el de les persones de la mateixa edat i sexe. Aquest terme sol confondre´s amb el de sobrepes , que només és indicador de que una persona té més pes del que correspon amb la seva talla.

No obstant això, no tot increment del pes corporal és degut a un augment del teixit adipós ; alguns esportistes podrien ser classificats com a obesos per l'augment de massa muscular i no per l'excés de massa greixosa. També la insuficiència cardíaca, renal o hepàtica poden produir un increment de pes degut a una retenció d'aigua, sense que existeixi una obesitat real.

sobrepes per rentenció de liquids

sobrepes per excés de greix

sobrepes per increment de massa muscular

La obesitat, i molt més el sobrepes, son problemes bastant freqüents. S'estima que un 15% de la població espanyola entre 20 i 60 anys de edat presenta obesitat, considerant com a indicador un Index de Massa Corporal ( IMC ) major o igual a 30. aquesta proporció augmenta un 50% quan ens referim al sobrepes on el IMC és major o igual a 25.


Diagnòstic de la obesitat

En l'actualitat es disposa de diferents técniques per a la quantificació del greix corporal ( densiometria, ultrasons, etc....) que permeten emitir un judici sobre el seu contingut normal o excessiu. Però, la complexitat d'aquestes técniques fa que, en la pràctica, s'utiltzin altres de més senzilles, com la determinació del pes, talla, circumferències corporals i plegaments cutànis per a definir el nivell d'adipositat.

A partir d'aquestes mesures, la fórmula més freqüentment utilitzada com a paràmetre indicador del sobrepes i obesitat és la del Index de Massa Corporal ( IMC ), calculada a partir de la relació Pes (Kg ) / Talla al quarat ( m quadrats ) :

Tot i que no existeix un criteri uniforme per a definir els intervals de normalitat i sobrepes, una classificació útil per a adults podria ser la expressada dos taules amunt d'aquesta línia. Però, el IMC varia amb l'edat : en persones joves és normal tenir un IMC més baix, mentre que un IMC de 24-29 es pot considerar normal en persones més grans de 65 anys d'edat.

Per una altra banda, la distribució del greix corporal té importància en la predicció de les possibles complicacions derivades de la obesitat. L'acumulació del greix en la zona abdominal s'associa amb un major risc de patir diverses patologies ( diabetis, malalties cardiovasculars, litiasis biliar, síndrome de l'apnea del son i alguns tipus de càncer ).En aquest sentit, la relació entre el perímetre de la cintura i la cadera ( relació cintura/maluc ) ha estat àmpliament utilitzada com un bon indicador de obesitat central, considerant con valors excessius els superiors a 1 en homes i a 0,85 en dones.

Factors que influeixen en el control del pes

• Peculiaritats genètiques i metabòliques del individu : Les persones amb tendència al sobrepes/obesitat semblen tenir una gast energètic en repòs inferior als individus de pes baix o normal, així com una reduïda capacitat per augmentar la seva termogènesi en resposta a la ingesta ( especialment a la del greix.
• Exercici físic : La pràctica habitual de exercici físic aeròbic suposa un gast que contribueix favorablement al manteniment del balanç energètic, i produeix un augment de massa muscular que eleva el metabolisme basal. Per una altra banda, l'exercici suau, prolongat i habitual ajuda a cremar més greix i menys glucogen, sent més útil en el control de pes.
• Factors ambientals i culturals : En les famílies d'obesos hi han condicionats culturals i hàbits alimentaris que s'aprenen  i comparteixen des de l'infantesa, com prendre menjars amb excés de greix, poques verdures, sedentarisme, etc...Per una altra banda, forçar a menjar als nens inapetents pot portar-los a patir obesitat en la edat adulta, doncs amb això es retarda la sensació de sacietat i posteriorment necessitaran consumir quantitats majors d'aliments per sentir-se saciats.En aquest sentit, es comprova com les influències culturals o ambientals, especialment en les primeres etapes de la vida, poden provocar canvis fisiològics en l'organisme i ser l'origen d'una obesitat posterior.
• Factors psicològics : Es consideren diversos aspectes ( estrès, ansietat, depressió,etc.. ) que poden afectar tant a la ingesta d'aliments com al metabolisme.
• Educació nutricional : La multitud de missatges relacionats amb la nutrició procedents d'àmbits tant diferents com els medis de comunicació social, publicitat, pseudoprofessionals  del aprimament, etc..., produeixen confusió en la opinió pública i genera tot tipus de tòpics que, en ocasions, incideixen negativament en els hàbits alimentaris. Tot això justifica la necessitat de proporcionar a la població una correcta informació nutricional.
• Dieta : Entenent aquesta com el conjunt de menjar que s'efectua al llarg del dia, i no com la restricció nutricional que es realitza amb l'objectiu d'aprimar.

Paper de la dieta en el control de pes corporal

En l'actualitat, moltes de les dietes d'aprimament es basen en la restricció de calories, però la regulació del pes corporal sembla estar influïda no sols per la quantitat d'energia ingerida, sinó també per la composició de la dieta i la distribució de la ingesta energètica al llarg del dia.

Energia

L'excés de greix que defineix l'obesitat és el resultat de un balanç positiu d'energia, es adir, d'una ingesta energètica a llarg termini, superior a la despesa. Per tant, les principals causes que porten al sobrepes i a la obesitat son dues :

• Escassa despesa energètica : Normalment per portar una vida molt sedentària i/o presentar un baix metabolisme basal.
• Alta ingesta energètica : Quan les calories ingerides superen les gastades. Es pot menjar en excés per un problema fisiològic ( escassa sensació de sacietat ), però, amb més freqüència, per problemes psicològics ( estrès, falta d'afecte, absència de motivacions ). No obstant això, s'ha observat que les variacions, a curt termini, de la ingesta calòrica son tolerades pel organisme sense produir un augment de pes. De fet, la majoria dels adults mantenen una composició corporal bastant estable durant llargs períodes de la seva vida.

sedentarisme

sedentarisme en infants

Segons això, és lògic pensar que la disminució de la ingesta energètica constitueixi un pas essencial en les dietes encaminades en la pèrdua de pes, y,de fet, la majoria d'elles es basen en una restricció calòrica, més o menys severa depenent del grau de sobrepes o obesitat, de la velocitat a la que es desitgi perdre pes, de la tolerància del individu, etc....
Però, es sap que tals restriccions promouen, amb el pas del temps, mecanismes adaptatius encaminats a conservar l'energia que fan necessari disminuir cada cop més la ingesta per  aconseguir mantenir el pes. Per això, els individus sotmesos a restriccions calòriques repetides tendeixen a guanyar pes novament després de deixar la dieta, reduint-se progressivament les possibilitats d'èxit. En aquest sentit, l'exercici físic pot ajudar a conservar el diferencial entre energia ingerida i consum energètic, al mantenir una mica més alta la taxa metabòlica basal, compensant, al menys en part, la seva caiguda adaptativa.
En qualsevol cas, el control de pes corporal és un problema complexe que deuria resoldre´s augmentant l'activitat física i disminuint l'ingesta energètica de forma moderada, però sostinguda, i establint objectius realistes a llarg termini.


Begudes

aigua, la millor beguda

El control de pes corporal exigeix beure abundant quantitat d'aigua, doncs aquesta, a més de millorar la hidratació corporal i facilitar la eliminació de residus, disminueix la sensació de fam. Per una altra banda,en contra de una creença bastant comuna, l'aigua no engreixa, doncs té manca de calories, mantenint-se aquesta propietat independentment del moment en que s'ingereixi ( ja sigui en els menjars o fora d'aquests )

Pel contrari, es té que restringir al màxim el consum de alcohol, ja que aquest proporciona calories buides i no és un component necessari en la dieta. a més, s'ha observat que la ingesta aguda d'alcohol inhibeix l'oxidació dels greixos i promou la seva acumulació en l'organisme.

Macronutrients

macronutrents

Al igual que l'aport energètic,  la composició de la dieta també juga un paper important en el control del pes. De fet, els estudis més recents sobre la relació entre hàbits alimentaris i obesitat s'han centrat més en la valoració del contingut en macronutrients en la dieta que en el seu aport energètic.
Per una altra banda, els treballs sobre la evolució dels hàbits alimentaris en poblacions desenvolupades indiquen la existència de un descens en la ingesta de carbohidrats i un augment en el consum de greix per damunt del aconsellat ( 30-35% de calories en forma de greix i entre un 50-60% de la energia en forma de carbohidrats ). aquests canvis dietètics poden estar contribuint al augment observat en la incidència d'obesitat.
La tendència en incrementar el pes pot estar relacionada, per tant, no només amb la presència de una alta ingesta o amb el fet de haver realitzat dietes d'aprimament prèvies, sinó també amb el seguiment
 de dietes amb un perfil calòric desequilibrat.

Greix

Existeix una relació positiva entre una alta ingesta de greix i el augment de pes corporal, que es veu justificada en els següents punts :

• En primer lloc, hem de tenir en compte les calories que aporten els diferents macronutrents :
• Proteïnes : 4 Kcal / g.
• Greix : 9 Kcal / g.
• Hidrats de carboni : 3,75-4 Kcal / g.
• Alcohol : 7 Kcal / g.

És evident, per tant, que els aliments rics en greixos son els més perillosos en el control del pes, doncs el greix és el nutrient que més calories aporta per unitat de pes.

• A més, la despesa d'emmagatzament dels lípids en forma de greix corporal és molt petita ( aproximadament del 3% de les kilocalories ingerides en forma de greix en front al 20% i 34% de les ingerides a partir de carbohidrats i proteïnes, respectivament), això porta a considerar el greix com el principal condicionant de l'adipositat corporal.
• Per una altra banda, la termogènesi ( despesa induïda  i dissipada en forma de calor pel consum d'aliment ) associada a la ingesta de greix és del 9% de les calories ingerides, en front al 12% i 20% que produeixen , respectivament, els hidrats de carboni i les proteïnes.
• Els greixos presenten, a més, un baix efecte saciant, augmentant l'apetit, tant a curt com a llarg termini. Per una altra banda, les dietes riques en greixos solen ser pobres en carbohidrats, contribuint a la depleció dels magatzems de glucogen, el que suposa un augment de la gana i una major ingesta posterior.
• Un altre punt a considerar és l'alta palatabilitat ( agradable al paladar, conjunt de qualitats sensorials d'un aliment ) dels aliments rics en greix, que els fa més apetitosos. Aquest fet, unit a que es tracten de productes que requereixen un menor esforç de masticació, afavoreix un sobreconsum.

Hidrats de carboni i fibra

Una ingesta adequada d'hidrats de carboni ( 50-60% de la energia total ingerida ) pot ser de gran utilitat en les dietes destinades al control de pes. No obstant això, com a conseqüència de la mala fama d'aquests nutrients, és freqüent restringir, equivocadament, el seu consum quan es desitja mantenir o perdre pes.
Els hidrats de carboni son els components de la dieta que aporten menys quantitat de calories per unitat de pes. A més , les dietes riques en hidrats de carboni complexes tenen una gran quantitat d'aigua i fibra i , com a conseqüència, la seva densitat energètica expressada en Kcal/ g.és molt baixa. Per una altra banda, un increment en la ingesta de carbohidrats sol desplaçar, indirectament, el greix de la dieta, el que també resulta molt positiu en termes d'energia ingerida.

hidrats de carboni

Les dietes riques en hidrats de carboni condueixen a un augment de la despesa energètica  per la major acció termogènica  dels carbohidrats en relació amb els greixos i pel augment que produeixen en la taxa metabòlica basal com a resultat de l'activació del sistema nerviós simpàtic.
A més, l'increment de consum de hidrats de carboni complexes retarda l'aparició de la fam pel seu efecte saciant, conseqüència del major volum de la dieta i els canvis que condicionen en les concentracions de diverses hormones ( insulina i glucagó ) i neurotransmissors ( serotonina i noradrenalina ).
Per últim, el major contingut en fibra de la dieta contribueix al seu efecte saciant i condiciona l'absorció d'energia a nivell intestinal, disminuint la utilització de les proteïnes i els greixos , i facilitant el control de pes corporal.

Proteïnes

La quantitat de proteïna que té que haver-hi en una dieta encaminada al control o a la pèrdua de pes té que ser el suficient per assegurar el recanvi proteic de l'organisme ( 0,8-1,2g / Kg.de pes ideal ). Les aportacions excessives ni son beneficioses per a la salut, ni milloren el control de pes. La quantitat d'energia derivable de proteïna en una dieta hipocalòrica deuria situar-se, per tant,  al voltant d'un 15% del valor calòric total, ser de molt bona qualitat i acompanyar-se de hidrats de carboni, com a font alternativa d'energia.

proteïnes

Micronutrients

La ingesta diària té que assegurar un aport de vitamines i minerals d'acord amb les recomanacions dietètiques ( veieu l'article vitamines ,minerals i luteïna penjat en aquest blog ), el que no sempre és fàcil d'assolir en les dietes encaminades a perdre pes, ja que aquestes tenen que aportar menys energia, però la mateixa quantitat de nutrients essencials. de fet, en alguns casos és impossible aconseguir cobrir les ingestes recomanades sense recórrer a l'ajuda de suplements.
Tenim que destacar que ni les vitamines ni els minerals aporten calories i, per tant, no contribueixen a augmentar els magatzems de greix en l'organisme, com pensa un alt percentatge de la població. És indubtable que les deficiències en vitamines i minerals generen diverses alteracions en la salut, però s'ha observat que aquests dèficits poden condicionar alteracions nervioses i/o metabòliques i associar-se a pertorbacions en el control de la gana, exercint, així, un efecte negatiu en el control de pes.

aliments que aporten micronutrients

Distribució de la ingesta energètica

Una inadequada distribució de la ingesta energètica al llarg del dia també pot ser un inconvenient en el control del pes corporal. Algunes persones mengen només 1 o 2 cops al dia, es a dir, suprimeixen menjars, sent l'esmorzar el més freqüentment omès. En aquest sentit , es té que tenir en compte que el dejuni prolongat s'associa a una activació dels mecanismes encaminats a emmagatzemar greix, a és de incrementar el risc de formació de càlculs biliars i d'altres patologies.
Així diversos estudis suggereixen que el prendre la major part de calories al final del dia és menys favorable en el control de pes que prendre més calories en la primera part de la jornada, assenyalant que les diferències en els nivells d'hormones que pateixen canvis circadians i que modifiquen les seves concentracions en el cicle llum / foscor poden ser les responsables d'aquesta tendència.
Convé, per tant, repartir els aliments en 4-5 menjars al dia i evitar suprimir algun menjar o fer dejunis esporàdics, doncs amb això només es contribueix a augmentar els dipòsits de greix. El repartiment del total de calories al llarg del dia convé que s'aproximi al aconsellable.

        Pautes sobre distribució de les calories ingerides al llarg del dia

ÀPATS	% de les calories
ESMORZAR	25%
MENJAR	30%
BERENAR	15%
SOPAR	30%

Factors en la dieta que contribueixen al sobrepes i a la obesitat

• Clima :En temperatures tropicals es produeix una menor despesa d'energia, la despesa basal és inferior i es té que menjar menors quantitats d'aliments.
• Fatiga : Menjar quan està excessivament cansat pot portar a adquirir aquest hàbit en busca d'una sensació de benestar.No obstant això, en moltes ocasions, el cansament no serà degut a una falta d'aliments o a una hipoglucèmia.
• Menjar ràpidament permet ingerir major quantitat d'aliments abans de que entrin en funcionament les senyals de sacietat.
• Externalitat : Algunes persones responen més a les senyals externes que a les internes, es a dir, quan es troben en front d'aliments apetitosos son incapaços de resistir-se a consumir-los en excés.

Pautes a seguir en les dietes per al control de pes corporal

• No es té que iniciar una dieta d'aprimament al no ser que s'estigui plenament motivat i disposat a seguir les pautes de manera permanent.
• Els objectius finals tenen que ser individualitzats i escollir-se de forma realista. Tot i que el pes ideal ( amb un un IMC compres entre 20-25 ) sigui el desitjable, en certs casos un IMC de 25 pot no ser un objectiu raonable, tenint que optar per índexs de massa corporal més elevats.
• La pèrdua de pes te que ser gradual i definitiva, evitant les oscil·lacions repetides. La pèrdua de pes lleugera i mantinguda durant períodes de temps prolongats afavoreix la reducció dels dipòsits de greix, limita la pèrdua de proteïnes i evita la disminució de la taxa metabòlica basal que s'observa en les ràpides reduccions de pes i que son les responsables en gran mesura de la recuperació del pes després de deixar la dieta. Les modificacions en l'alimentació i en les pautes d'activitat tenen que ser permanents per`mai dràstiques.
• La dieta, independentment que estigui destinada al control ( normocalòrica ) o a la pèrdua de pes corporal ( hipocalòrica ), té que ser equilibrada, es a dir, te que cobrir les ingestes recomanades de nutrients. En dietes hipocalòriques la elecció d'aliments té que ser molt més acurada., sent necessari escollir aquells que concentrin major densitat de nutrients ( per cada 1000 Kcal )es té que buscar en taules publicades en llibres especialitzats.Per una altra banda, té que contenir adequades proporcions de macronutrients, es a dir, al menys un 50% del total de la energia a partir de carbohidrats, preferenment complexos ( pa, patates, hortalisses, fruites, verdures, cereals i llegums ), al voltant d'un 15% a partir de proteïnes, i un limitat contingut en greix ( 20-30% de la energia ). Per últim té que incloure´s entre 30-40g de fibra al dia.
• La dieta també ha de ser variada ( incloent aliments de tots els grups ) , agradable al paladar i harmònica amb la cultura i els hàbits alimentaris del individu. El seguiment de dietes monòtones o estranyes per a controlar el pes ( p.el. les dietes dissociades ) ni està justificat ni es pot mantenir per molt temps. Resulta millor mantenir l'equilibri reduint les quantitats i, en especial, d'aquells aliments que aportin més calories que nutrients ( com els greixos, sucres i alcohol ). Convé utilitzar edulcorants artificials, així com productes desnatats o light, i restringir al màxim, o inclús eliminar completament, el consum d'alcohol. la proporció adequada dels diferents grups d´aliments en una dieta encaminada al control de pes s'expressa en la taula següent :

Grups d’aliments	Racions/dia que s’aconsella consumir
Làctics ( preferentment desnatats )	2-3	Llet : 200 ml Iogurt : 125 g Llet fermentada : 125 g Quallada : 125 g Formatge fresc : 30-40 g Altres formatges : 15-30 g
Carns, peixos i ous	2	Carn : 100-125 g Peix : 100-125 g Ou : 1 ou
Cereals i llegums	6	Pa : 30-40 g Cereals d’esmorzar : 30-40 g Arròs : 100-150 g. ( cuinats ) Pasta : 100-150 g. (cuinada ) Llegums : 100-150 g. ( cuinades )
Fruita	2-3	Peces de tamany mitjà Un got de suc : 150 ml
Verdures i hortalisses	3-4	100-200 g.( en cru )
Greixos, dolços i begudes alcohòliques	La menor quantitat possible

• No és necessari renunciar de forma radical al consum de alguns aliments desitjats, ja que prendrel´s ocasionalment o en quantitat molt petita no definirà l'èxit o fracàs de la dieta . Igual que ningun aliment pot ser classificat com bo o dolent en sí mateix, tampoc podem dir que un aliment "engreixa" o "aprima". L'únic que es pot afirmar es que quan un aliment que aporta poques calories substitueix a un altre de d'alta densitat energètica, aquest canvi ajuda en el control de pes. Però cap aliment té propietats aprimants, calories negatives ni contribueix a dissoldre o a cremar greixos.

Resum

• La restricció calòrica realitzada amb la finalitat de controlar el pes té que ser lleugera i mantinguda i anar, a ser possible, acompanyada d'exercici físic, realitzat també de forma suau i sostinguda, ajudant així a mantenir el diferencial d'energia ( ingesta / despesa ).
• La dieta té que ser equilibrada ( aproximadament el 15% de les calories en forma de proteïnes, menys del 30% en forma de greixos i entre el 50-60% en forma de carbohidrats ) i variada, es a dir, té que contenir el major número possible d'aliments diferents, i la seva distribució al llarg del dia té que consistir en 4-5 menjars.
• Els principals aliments a restringir son els rics en greixos  i els que aporten calories "buides" ( dolços i alcohol ). Pel contrari, els aliments rics en carbohidrats complexos ( cereals, verdures, hortalisses, fruites,etc... ), no es tenen que restringir, doncs augmentar el seu consum pot ser útil per aproximar la dieta a les pautes aconsellades i aconseguir així un millor control de pes.
• Qualsevol dieta que aporti menys de 1500 Kcal difícilment pot subminstrar la quantitat de vitamines  i minerals suficient, sent necessari una suplementació dels mateixos.
• Es té que menjar poc a poc, masticant adequadament, per donar temps que s'activen les senyals de sacietat i no tenir que deixar de menjar quan encara es té gana.
• Augmentar la ingesta de líquid i de fibra pot ajudar a augmentar la sensació de sacietat i ser útil des de el punt de vista sanitari i en el control de pes.

I per últim penjarem un vídeo produït per la BBC anomenat "How to be slim," molt interessant, com tot el que fa la BBC. Disfruteu-lo i apreneu a reduir pes correctament.